Edimburgo, lunes 30 de noviembre del 2015 a las 21:09 h
Hace algunos meses me pidieron que hablara de él en un escrito porque estaba enfermo y no sabían cuánto tiempo más estaría entre nosotros. El escrito formaría parte de otros escritos dirigidos a él después de su partida.
No quise hacerlo ¿Para que iba yo a escribir algo “por si se iba” si aún estaba aquí? … Me daba la sensación de que era darlo por hecho y mi corazón no quiso decir nada.
Hoy, después de dos días de hospitales y sabiendo que aún en la UCI tu corazón parece que está muy cansado, el mío, mi corazón, ha abierto de golpe la puerta y no sé que puedo hacer con todo el peso de lo que alberga dentro.
(Potser hi trobaràs algunes faltes perquè el meu català, ara mateix, arriba a on arriba però es que el meu cor arriba molt més enllà).
Avui he decidit parlar-te, no perquè no hi siguis, sino perquè, precisament, hi ets.
Hi ha qui diu que quan naixem escollim els pares i al lloc on hem de viure T’imagines? Si fos així, jo n’estic ben contenta de l’elecció presa. Com t’he estimat!
Dimarts, 1 de desembre del 2015 tarda/ nit…
Segueixo avui perquè ahir no vaig poder dir-te gran cosa.
Diuen que les coses tenen una raó de ser. De fet jo sempre ho deia. Em plantejava avui el perquè havia de viure’t tant lluny en aquestes circumstancies. El perquè m’havia tocat a mi.
Pensava que potser seria perquè no sento que t’hagi de perdonar re o que hagi deixat de dir-te alguna cosa important a banda de tots els t’estimo no dits, és clar.
Ahir van dir que t’havien de posar una molla a la voreta del cor, per fer la via mes ample. Avui ha sigut una operació a cor obert . Fa malt solament de sentir-ho, veritat? Aquest cor al qui li havien ensenyat que havia de ser fort i que, a mi no m’enganyaves, es tant summament sensible.
Ara em cauen les llàgrimes de saber-te tant sol. Rodejat de tantes màquines. Potser no t’ho han dit, però t’ho explico jo ara. T’han deixat en coma induït, senzillament perquè no hagis de fer cap cosa. Estàs connectat a moltes màquines que treballen per tu i això facilita el teu descans i que puguis recuperar-te. Diu el metge que les properes vint-i-quatre hores son crucials per veure si el teu cor vol seguir treballant o prefereix adormir-se per sempre. Tant de bo decideixi treballar, digues-li que no caldrà que treballi massa, que ja nosaltres farem la feina grossa. Ell que gaudeixi, senzillament, de viure.
Avui buscava fotografies teves i n’he triat algunes.
Aquesta en la que toques el piano m’agrada d’una forma especial. Se’t veu tant al principi de tota una vida! Quins devien haver estat els teus somnis? Te’n recordes ara? Hi on deuen haver quedat. I es que això que anomenem vida… Què és la vida realment?

Però jo sé un dels teus somnis complerts. Quants quilòmetres vas arribar a fer amb la teva moto per anar a trobar-la? Tot i la censura familiar no vas parar fins tenir-la, veritat? Quantes coses viscudes! No totes bones és clar, la vida ho te això. Però com no estimar-la? la teva ànima bessona que no ha parat d’omplir-nos l’espai de música amb el seu piano o ballant. Què important es la música i el ball a la vida. No et sembla?
En aquest cas he triat dues imatges. Una en la que ella surt en una fotografia que tens al damunt de la teva taula d’estudi. M’encanta! I l’altre sempre m’ha agradat, per ser tendre i fresca i també romàntica.


Be, avui ha estat un dia molt llarg, especialment per tu. Quantes persones han estat envoltant-te! A la recepció de l’hospital no hi ha faltat ningú. Jo també hi era en la distancia. Se t’estima molt , saps? Mes del que puguis imaginar-te.
Ara descansa tranquil i demà t’ensenyo mes coses.
Ah! Ara ja no m’oblido de dirt-ho:
T’estimo molt papa!
Dimecres, 2 de desembre 2015 a les 10:54h
Bon dia, papa
Be, avui es un dia de decisions i veure resultats. Com et vaig dir ahir, avui et començaran a treure l’assistència per veure com reacciona el teu cos. Avui has estat tota la nit en calma. Diuen que no hi ha hagut res de nou. Senyal de que el teu cos va fent el seu procés, amb calma. Ara estem esperant què li diu la metgessa a la mama, i a qui estigui acompanyant-la en aquest moment.
Em neguiteja saber que estàs sol en aquella habitació envoltat de màquines. Quan penses en la soledat t’entra una mena de vertigen, no trobes? Encara que en el fons, sempre estem sols, ara mateix estic sola davant aquesta màquina, amb la meva tristesa i els meus pensaments i les meves emocions.
Et vull ensenyar una altre de les fotografies que he triat. Una de les coses que he aprés al llarg de la meva vida és la importància de tenir una bona colla d’amics i amigues. Una bona tribu. Tu en tenies una de ben bonica. Encara recordo els sopars que fèieu a casa amb un tros de pa amb tomàquet i una truita. Això sí, amb un bona copa de vi. També recordo les escapades a Andorra i, … el Campari amb els amics. La fotografia que he triat ha estat perquè representa la vida, els bons moments compartits, la aventura i també la natura. La veritat es que m’agrada molt. Aquí, com pots veure, hi surt el teu millor amic i també d’altres.

Sabia que t’agradaria molt. Explica moltes coses. Veritat?
Ara son dos quarts de dotze i encara no sabem res. Seguirem esperant el que faci falta. Si vols, mentre estant, t’ensenyo alguna altre fotografia. Per exemple aquesta que representa tot allò en el que hi vas invertir la major part de la teva vida i que et va portar alegries però també molts mal de caps, potser masses, no trobes? Tot i així va ser una part molt important de les nostres vides. Hi van haver moltes il•lusions enterrades entre les seves quatre parets. He triat aquesta perquè puguis veure que no et van faltar voluntàries incondicionals per fer-hi qualsevol tasca. No et queixaràs eh? Ja veus, la fotografia no val gaire però per mi sí totes les coses que hi conté.

Hola de nou. Mira acabo de trobar un bitllet per venir-te a veure. Estem en temps de Nadal i no hi ha hagut manera de trobar un vol que m’acostes a tu, físicament em refereixo, fins aquest divendres. He hagut d’agafar vol d’anada, sense tornada. No, no t’amoïnis que la feina pot esperar. I si no vol esperar, que no esperi. Els canvis son importants a la vida. Ja saps tu que últimament n’hi ha hagut bastants a la meva, sempre amb el teu recolzament… Com no estar-te sempre agraïda? I com no estimar-te tant!
Ara son les 17:01h a Edimburg. T’anava a dir que no tenia massa mes noticies teves però m’acaben de trucar i m’han posat al corrent. Sembla ser que necessites descansar una mica més i agafar forces, per la qual cosa, de moment, no t’han tret l’assistència. Seguiràs unes hores mes amb el coma induït i així donen temps al teu cos a refer-se. No et preocupis que la mama està be. Et serè sincera, te els seus alts i baixos, però està ben acompanyada. Sempre hi ha algú amb ella. No queda cap moment sola. Tampoc a la nit.
Va que t’ensenyo una altre imatge. Tinc molts moments especials gravats a la memòria però m’agrada especialment aquest perquè representa una mica la relació que tenies amb nosaltres (amb els fills/filles vull dir) que sense adonar-nos-en ha estat basada en la llibertat i el dret a escollir. Qualsevol diria que ens maltractaves. Que sàpiga tothom que fèiem cua perquè ens posessis cap per avall i ens gronxessis!

Papa, te’n recordes de la nata amb ensaïmades que compràvem, un diumenge molt de tant en tant, a la pastisseria Mas de Passeig Maragall quan érem al pis de Barcelona? Com ho celebràvem, oi? Un petit luxe que per tots i totes nosaltres es feia tant important. La vida te aquestes coses també. Curiós que no s’oblidin. Veritat?
Ara descansa papa, que t’has de recuperar. Pren-te el temps que necessitis que nosaltres estarem en tot moment al teu costat.
T’estimo molt papa!
Dijous, 3 de desembre del 2015
Bon dia papa,
Quina tristor et porta la vida a vegades! Matí de pluja als ulls i de pena al cor, però també de ràbia encara que després ha estat per impotència, molta impotència. I aquella solitud de la que et parlava…
Els metges diuen que no anem gaire be, la veritat es que no sé massa be els detalls mèdics. Diuen que no hi ha millora i la infecció pulmonar està activa. Insisteixen en dir que tu estàs be, que estàs en calma i en pau. De fet, tots i totes els que han pogut estar a la teva voreta parlen de la tranquil•litat i la pau que portaves en el moment de marxar cap a la sala d’operacions. Em quedo amb aquesta imatge. Tot i que, com tu ja saps, la meva imaginació es gran i no ha deixat de veure’t en tot moment estiguessis a on estiguessis. I de parlar-te, com ho estic fent ara.
Avui no em surten les paraules. Tinc una mena de bloqueig. No se si es aquesta llunyania imposada que em fa tenir tot un seguit d’emocions. Tinc la maleta oberta i no aconsegueixo saber què posar-hi a part del raspall de dents i una tovallola. De fet, més ben igual, no te cap importància. M’agradaria està al teu costat ara mateix papa, per fer-te companyia, senzillament per estar amb tu. Per sentir la teva presència o perquè tu sentissis la meva i per poder-te dir una i mil vegades el com t’estimo i el com t’he estimat. Sobretot per donar-te les gracies per tot el que m’has donat perquè, ha estat tant!
…
No se a quina hora exacta has decidit marxar, solament em reconforta el que els teus ulls estiguessin amb els de la mama i que ella hagi pogut dir que ha sigut un moment molt bonic…
Que la llum t’acompanyi! Sempre estaràs amb mi! Fins aviat…
T’estimo papa
