Matí d’hivern

La gata s’esmola les ungles
i es queda lliurada al sol.

Si no em quedés res pel que lluitar,
si no em restés res mes per fer,
què faria?
em pregunto, mentre deixo que la ment marxi ben lluny.

La marruixa, mentre tant,
somieja,
amoixada,
abraçada al sol.

Una ametlla,
vella,
foradada,
oblidada…,
em mira des de l’extrem d’una rama.
Potser s’avorria.
Ara sembla contenta
de que hi passi quelcom al seu barri.
-Hola –li he dit…
I el vent ha fet moure la seva branca.

Un pomer,
tres ametllers,
dues alzines,
un perer
i un roure m’acompanyen en aquest oasi…

Què vols ventijol que no pares de despentinar-me?

I ara, la vida, es posa de puntetes i riu.
ha vist una llavor, Nour,
que va creixent ben espigada.

Aquest cor meu és tou i s’emociona,
en ves d’amagar-se s’ha obert
i ara l’amor batega per tota la casa.

En el jardí, a Prado Negro, Granada a 11 de febrer 2021